Passejant per els voltants de les Aigaux

Aquest diumenge per varar no fa massa bon temps... llei de Murphy (o com s'escrigui) perque durant la setmana ha fet molt bo la majoria de dies... de fet no em deixen de sorpendre les vistes del Bel Don desde la feina, son impresionants... pero avui està tot ben tapat.

El cel blanc, el terra blanc... mmm... ens perdrem?

Aixi que ens hem decidit a fer una excursió per el Vercors però aquest cop sortint desde el poble de les Aigaux, sort que tenim neumatics de neu perquè si no no hi arribes!

Sortim del poble amb les raquetes posades, si surts de la traça t'enfonses 40cm (amb les raquetes posades)

Desde aqui surten moltes excurssions per tots els publics, i amb un cami molt traçat (està a uns 30' en cotxe del centre de Grenoble) fet que fa que tot i la boira no sigui facil perdre's, i tambe el fet que aqui tot Déu va a la muntanya i esta força frequentat.

Hem vist el sol! Pero l'alegria ha durat poc.

Fa goig veure a la gent de 10, 20, 40 o 60 llargs amb les raquetes, esqui de fons, esquis de muntanya...
Una altre cosa flipant es el tamany dels avets, que guapos amb tota la neu pols a sobre!

Un paisatge màgic entre els avets i la boira

Nomes dir que em sembla que despres d'aixo ens comprarem unes raquetes, pero que consti que el finde que be intentarem escalar, que fa 20 dier que res de res!!!! Jalllll!!!!!!!

Tranki amb Grenoble

Aquesta setmana santa hem pogut fer una escapada cap a frança, jo nomes havia estat a Paris de petit i a la catalunya nord aixi que diguem que venia tot una mica de nou.

Buscant un lloc per escalar de cami cap a Grenoble i de pura casualitat trobo informació sobre Seynes a unes 4 hores i mitja de Barcelona. Sembla que es can xorrera i totes les referencies que en trobo son molt bones, fotos per flipar a internet, i de cami!

Arribem allà d'hora i com es laborable a frança i allo esta una mica perdut hi ha uns quants alemanys, i poca gent mes.

Anem al sector Noveau Monde que es vastant gran i plagat de xorreres

Començem per les vies fàcils de la dreta del sector, moltes d'elles de placa tombada, les dues que mes ens agraden son:

Queenstown 5c

Placa tombada amb entrada canyera de nyapetes, despres segueix tombat amb una roca compacte que fa crostes que es una delicia pujes tibant de canto gordu, uns 20m.

Sale temps les mouches pètent 6a

Inici mes continuo, similar a la anterior per arribar a una part superior lleugerament desplomada de canto gordo i passos llargs, arribes a la r per una mena de fisura dièdre aeri, 30m. Molt guapo l'efecte tobogant .

Tenim ganes de probar xorreres pero no tenim grau, aixi que ens busquem les mes facils del sector central, i son bonissimes, res de calderilla, les fotos parlen soles.

Toc 6b/+

Segons les ressenyes es + o no. Pero poc importa quan estas entre aquelles dos macrotxorreres, entrada bloquera fins que et poses a escalar en xemaneia, un cop alli comença la performance "gusanil" per flipar...

Tic 6c

Inici desplomat i mes o menys bloquero fins que agafes la xorrera, aqui es hon ve lo complicat, que es trobar la postura per agafarla bé, aleshores no has de fer altre cosa que disfrutar del travertí (si senyors, avui he descobert que aixi es com es diu amb propietat les xorreres en termes geologics si mon pare no m'ha timat...) El cas es que es la linea que es veu a les fotos just a l'esquerra de Toc seguint la txorrera negra trencada per baix.

Uns guiris (com nosaltres) miren la via Tube Neural 6c+, potser una de les millors del sector, el cas es que impresiona vastant i ni ells ni nosaltres li vam fotre... no es pot matar tot el que es gras...

Acabat el dia L'Ane i jo estem es podria dir euforics, estrenem vacances de manera insuperable!

Arrivem ja de nit a Grenoble aixi que no veiem res de la ciutat, pero al mati seguent en despertar-nos i sortir al carrer flipem, per sobre els edificis sobresurt una serralada tota nevada impresionant, que ràpid ens asseventem que molts dels seus cims sobrepassen els 3.500m. i que com resulta evident esta a pocs quilometres, realment això es una altre dimensió...


Passats uns dies la nostre guia de "luju" la Marta ens proposa fer una caminada per el Plateau du Vercors, no li costa res convencen's, ja que ens enssenya unes fotografies de quant ella hi havia estat i pinta molt guapo.

Deixem el cotxe al poble de Richardiere que es trova a la cota 1057m, al peu del mont Aiguille, com el nom indica una agulla descomunal en que nomes s'hi pot accedir escalant i que la part superior es un prat totalment plà, aixo tambe quedara pendent per la proxima!

Pujem per el caminet força fressat fins a el Pas de l' Aiguille a 1656m, puja vastant de cop pero cada cop que fas mitja volta per veure el paisatge flipes amb el mont Aiguille.

Un cop arribats als Plateaux veiem que efectivament es un molt bon lloc per perdre's, com enganxis et pots tornar boig per trobar els refugis. Nosaltres que som una mica novatillos i ja sabem el que es apareixer per art de magia a la vall del costat sense saber molt be com tirem de mapa cada 20 min que es la manera de no liarla...

Passem per la Cabana de Chamousset a 1840m, aixi que confirmem que anem ven encaminats, donen mal temps per la tarda i enfonsant-nos cada dos per tres no es que anem massa ràpids.

D'aqui anem en direcció al Refuge d'Essaure passant per le Col de Greusson, aqui ja hi ha un bon tros i cada cop es tot mes pla, el cel mes negre... pero com es veu que tenim la flor al cul el tema sembla que aguanta...

Ara si que no veiem ni traçes ni mandangues pero si el mapa no ens enganya es questio de tirar recte, i intentar no pendre mal amb les neus i les pedres que hi ha a sota ja que tot aixo es un karst ja vam poder experimentar el que es estar mitja hora intentar treure la bota encaixada en una fisura de la roca mare tapada per la neu, com un puto tascó... pero el mal temps sembla que ens compren i ens deixa en pau.

En començar a baixar de l'altiplà veiem jus devant tot el massís dels Ecrins, quina canya!!! I tambe veiem una minicaseta al mig de la vall, ara ja sabem hon està el Refugi de L'Essaure, baixem per hon ens sembla mes evident i li fem una visita. Es una petita cabana sense guardar pero te llar de foc i esta neta, deu ser una canya fer una trabessia amb raquetes d'uns quants dies per aquets refugis oberts.

Ara ja si que baixem, per el coll que dona nom al anterior refugi, fa una forta pendent pero no es necessari material ni res ja que vas mig per bosc mig per un barranc isi rellisques per la neu tampoc vas molt lluny.

Per ultim avans d'arrivar al cotxe passem per el poble de Chichilianne a la cota 990m, del que no em puc estar de posar-ne una foto amb el mont Aiguille al fons...

Per fer tota l'excurssió hem trigat unes 7 hores, son un total de 850m de desnivell i uns 16 km. Cap dificultat exepte el tram final per pujar al pas de l'Aiguille que creues una pala de neu de 30m en que cal estar atent de no patinar, i atents si s'envoira el temps perque amb neu la pots liar vastant...

Arribem a cas de la Marta fets pols, no avans sense passar per un super i menjar-nos una bossa de patates cada un... i en pocs minuts, com ha de ser.

Cap de setmana per Berga

Aquest cap de setmana ens ha fet un temps una mica txungo, però hem aprofitat el que hem pogut. Aquestes son les fotos que mes ens han agradat:

L'Ane escalant a la via A jugar! V a Malanyeu, 20m de continuitat sobre forats, per gaudir.
Estampa de la pared nord del Pedraforca desde el refugi Lluís Estassen, haurem d'esperar a un altre dia per pujar el cadí.
El paisatge desde el mirador de Gresolet en direcció oest, el paisatge preciós, el temps una merda.

Muntanya al Berguedà

El dissabte 3 comença el nostre cap de setmana muntanyenc, com volem anar a la zona del pedraforca intentem llevar-nos d'hora pero com no trobo els paraneus i entre una cosa i l'altre arribem al voltant de la 1 del migdia a Pleta de la Vila 1600m, hon comença la excurssió per pujar a la gallina pelada, començem l'excurssió tant si com no desde aquest punt ja que el llevaneus no han netejat mes enllà. A partir d'aqui trobem un munt de neu tot el camí. Pujem fins el refugi de Delgado Úbeda i d'aqui a la gallina pelada 2317m.




Es veu que es una excursió vastant tipica de fer, tant amb esquis de muntanya com amb raquetes. La veritat es que com la neu esta molt trepitjada es pot fer be anant nomes amb grampons, el piolet no cal, ja que els pendents son molt suaus, es una excurssió molt senzilla, perfecte per afartar-se de neu i veure de que va el tema de fer muntanya a l'hivern.




El lloc es molt guapo, arribes a una gran plana amb diferents cims molt aprop, de pendents suaus i sense arbres ni altres obstacles, no se esquiar pero veient aquest indret venen ganes de calçar-se uns esquis, l'unic incombenientes la cuantitat de gent que et creues, pero bueno, acostumat a les zones de escalada esportiva ja estem acostumats a estar acompanyats a la muntanya, pujar i baixar ens ha portat unes 4 hores i pico, anant sense presses.




A destacar l'increible mar de boira que es veia desde la carena en direcció sud, i els arbres plens de neu en l'ultim tros de la pujada al cim.




El diumenge 4 toca pujar al pedraforca i escollim la ruta que surt desde Gòsol, aquest cop ens hem llevat d'hora i a les 9 ja estem caminant, als 20 minuts de creuar el torrent de l'Arrubinat ja trobem neu, dins el bosc fa vastant fred ja que no hi dona gens el sol, i fins que no arrivem a l'aresta avans d'arrivar a la gran canal no tornem a trepitjar terra, aqui ja dona el sol i s'agraeix, tant per el fred com per tirar fotos, veiem que ja esta oberta la traça fins a la enforcadura, desde aqui no sembla que el pendent sigui gran cosa...



A l'estona de caminar creuem unes tarteres de roca petita, nevat en la seva major part, i com encara es dora la tartera esta glaçada, com el pati comença a fotre impressió ens posem els grampons ja que a sota tenim un fort pendent mig de neu dura mig de tartera glaçada. Seguim endevant, el cami va zigzaguejant, aixi que el pendent no ens afecta massa, de no ser que quan mires cap avall t'enrecordes de lo important que es mirar hon fots els peus. Seguim cap a la enforcadura, la neu perfecte, ni molt dura ni molt tova, fins que ens queden uns 300m per l'enforcadura, aqui les traçes que haviem trobat tot el cami desapareixen, el vent ha arrossegat neu pols, aixi que poc a poc et vas posant en una placa d'uns 100m de neu tova, relativament inestable, t'enfonses ben be 30cu a cada pas i a sota tens la canal amb uns 35-40º d'inclinació, es un tram vastant delicat i que segurament es pot esquivar si pujes mes aprop de la paret del pollegó superior. Arrivats al coll i havent vist el tema com va decidim fer cim ben rapid, pujant per la canal que hi ha mes al oest, molt fàcil i amb la neu dura pujem i baixem sense problema. De tornada passem un altre cop per el tros critic, ara amb la neu mes compactada pel nostre pas veiem les coses diferent i tot i que passem amb cuidado no ens fa la meitat d'impresió. Ara nomes ens queda arribar a Gòsol, una bona patejada, pero ara ja ens podem parar a menjar i descansar com deu mana avans de seguir cap aball.








Això si, hem estat els unics que hem pujat el pedra per aquesta ruta avui, i ens hem quedat amb una bona sensació, una bona ruta de muntanya hivernal, solitaria i guapa, que ens ha ocupat unes 6 hores.